Fitzwilliam College, University of Cambridge
14-16 July/juliol 2017
The notion of the subject has a long tradition in the fields of psychology, linguistics, philosophy, sociology and cultural studies. Broadly, the subject can be identified with the genesis of desires, feelings, thoughts, and actions – always modelled by cultural, moral, socioeconomic, psychic and biological discourses. Various schools of thought associate the subject with more specific elements: psychoanalysis emphasises the notions of pulsation, identification and desire, while cultural studies are particularly interested in the subject’s (dis)connection with power. In the Humanities, the subject has walked a discontinuous path: from the hegemony granted by Descartes’ cogito and the rationalist thinkers to the dissolution brought about by post-structuralism. However, in the course of the last decades some aspects of the subject have been restored: as subaltern and gender studies have shown, in discourse, the subject has unfolded as the enunciator who has access to spheres previously vetoed; in technology, the emergence of digital identities has generated new places of enunciation and reception; whereas various disciplines and methodologies such as theories of emotion, posthumanism and animal studies have problematised the limits of humanness. The conference is linked to the research project ‘New Subjects in Contemporary Catalan Creation’, which focuses on the study of literature without excluding other forms of artistic production.
La noció de subjecte té una llarga tradició en camps com la psicologia, la lingüística, la filosofia, la sociologia i la crítica cultural. En un sentit ampli, s’identifica amb el punt de gènesi dels desitjos, els sentiments, els pensaments i les actuacions —sempre modelat per discursos culturals, morals, socioeconòmics, psíquics i biològics. En un sentit més restringit, les diferents branques del saber associen el subjecte amb elements més concrets: així, si la psicoanàlisi subratlla nocions com les de pulsió, identificació i desig, en canvi la la crítica cultural s’interessa especialment per la seva vinculació o desvinculació amb/del poder. En l’àmbit concret de les humanitats, el subjecte ha transitat per un camí discontinu que va des de l’hegemonia que li proporcionaren el cogito de Descartes i els pensadors racionalistes fins a l’esfondrament que patí amb el postestructuralisme. Tanmateix, en les darreres dècades s’ha produït una rehabilitació del subjecte en diferents aspectes: des del punt de vista discursiu, com a enunciador que accedeix a posicions que anteriorment tenien vedat el discurs, i de les quals s’ocupen, per exemple, les teories de la subalternitat i els estudis de gènere; des del punt de vista tecnològic, per l’emergència d’identitats digitals que generen nous llocs d’enunciació i de recepció; des del punt de vista humanístic, per la problematització dels límits del concepte d’humanitat que han plantejat diversos camps disciplinaris i metodològics com les teories de les emocions, les teories del subjecte posthumà i els Animal Studies. Aquest congrés es vincula al projecte ‘Nous subjectes en la creació catalana contemporània’, que se centra preferentment en l’estudi de la literatura, sense descartar altres formes de creació.
http://www.mml.cam.ac.uk/spanish/news/Fitzwilliam_Conference_Iberian_Culture
Conference poster / Cartell del congrés (© photo: Xavier Barceló)
